dilluns, 7 de febrer de 2011

VIGOREXIA: L'ESPORT COM A RELIGIO

En un moment transcendetal per a la nostra societat en que la tendència a la modernitat, deixava enrera la fastuositat dels anys 80 i en que la llibertat s'imposava a la repressió, iniciàvem els anys 90.

L'esport es posava de moda, després del fervor post olímpic amb la Barcelona de l'any 92. Amb la conciència que l'esport és bo per a la salut, les ciutats adapten els seus espais públics en improvisats carrils bici, en camps de futbol, pistes de tennis, de bàsquet, patinatge, tothom practicava l'esport. Per afecció, per obligació, ... tothom.

L'afecció es trasllada als gimnasos, que amb una àmplia demanda popular, s'amplia l'oferta de centres de saludables per a tothom. Descobrim així tot un món de noms, fins ara, desconeguts per tots (tono, streching, steps, fitpump, ...) relacionats tots ells per un denominador comú: el FITNESS.

Al llarg dels anys, i fins arribar a dia d'avui, ens hem trobat amb un contratemps, estudiat per alguns experts com Proper, Gluber o Phillips, entre d'altres i que s'anomena popularment: VIGOREXIA.

Els que fa molts anys que estem en aquest món de miralls i més miralls, de músculs i més músculs, identifiquem a primera vista i només intercanviant dues paraules amb tots aquells que pateixen d'aquesta malaltia, no reconeguda per la ciència. Hem de ser conscients que els que comencem l'esport per afecció, no es converteixi en una malaltissa obsessió pel nstre cos, el que també es coneix com a CULTE AL COS. Aquesta obsessió, és més clarament identificable en el homes que en les dones (tot i que existeix també entre dones), de fet avui són unes 700.000 persones en tot el pais. La preocupació dels homes en donar una imatge de fortalesa, virilitat i de masculinitat exagerada, els fa més febles encara arribant a una autoestima fràgil, de poca maduresa i les converteix en persones totalment aïllades i apàtiques, producte de la quantitat d'hores gastades al gimnàs o practicant cosntantment esport a l'aire lliure. Mentre, el seu cos es va deformant en una imaginària perfecció, que només ells volen arribar, provocant una ingènua admiració entre les adolescents, buscant la sensació de plaer i eufòria i un sentiment de llàstima entre els més madurs.

Tota aquesta dependència a l'esport, fa que l'atenció se centri en la dieta, que es va modificant segons els objectius corporals als que volen arribar, amb la sensació de fracàs per no arribar-hi mai. La manipulació de calories, protïnes, carbohidrats, vitamines i minerals, són els principals ingredients en la seva dieta, i amanits amb productes dopants que desemboquen en una addicció, sense tenir en compte que els efectes secundaris poden afectar a l'aparell reproductor, tal com l'encongiment dels testicles i infertilitat en els homes, i l'increment del clítoris en les dones, són alguns exemples.

Els esportistes, hem de ser més intel·ligents que el cinema, que la televisió, que les revistes de moda, ... que amb protagonistes, presentadors, models, ens exigeixen un cànons de bellesa no fàcils d'aconseguir, relacionats amb figures esveltes i musculoses, que només es podrien perfeccionar al gimnàs.

Quan entrem en aquest perillós espiral, deixem de disfrutar el plaer de l'esport, per convertir-se en una dolorosa lluita pel cos perfecte, i la perfecció no existeix. Ho sabeu, oi?