NINES TRENCADES

Comença l'etapa del canvi. Ja no pensem en quin pentinat podem fer-li a la "Nancy maquillatge", si no que en centrem en la nostra propia cabellera. No pensem en quin vestit li posem a la "Barbie", si no que quedem bocabadades mirant els aparadors d'adolescents. I canviem els contes de blancaneus per les revistes més cosmopolites buscant l'horòscop de l'amor.

Rescatem de l'infantesa el conte de "mirallet, mirallet, qui és la més millor..." per obtenir una resposta falsament madura.

Les noies que vam viure la nostra adolescència durant la dècada dels 90, vam veure la transformació de l'estil de lo més hortera dels anys 80 a la perfecció dels anys 90. Icones de la moda com Cindy Crawford, Claudia Schiffer o Naomí Campbell, amb voluptuoses melenes, rostres impossibles i figures ratllant la perfecció van marcar unes tendències més que provocadores. La imatge de la dona eternament jove, dedicada tant al seu cos quasi fins arribar al culte, es converteix en una obsessió per a moltes noies. Les firmes de moda del moment concentren els seus esforços en enganyar la silueta amb talles tan minúscules, impossibles d'encaixar el nostre cos, posant en perill la salut, amb els conseqüents trastorns alimentaris. Amb l'arribada del segle XXI, s'agreuja la situació amb l'aparició de fenòmens com David i Victoria Beckam, que converteixen a l'home en "metrosexual", una espècie d'èsser de cultiva el seu cos a base d'esport, cremes i bisturí. L'home ha passat a l'acció i també busca la perfecció en el seu cos.

Fins que ens trobem persones, esclaus del seu propi cos. Presoneres de dietes, atrapades en una espècie de servitud constant al mirall.

La contrapartida de tota aquesta aventura, ens la trobem el 2008, quan la recentment desapareguda Isabelle Caro, va protagonitzar una campanya publicitària contra l'anorexia. Unes fotografies en les que exhibeix el seu cos nu, van causar un gran impacte a tot el món. Arrel d'aquesta campanya, Isabelle (que es definia com a model i actriu) va inicar un tour per diferents televisions, fent gal.la del seu esquelètic cos sense més formes que la dels sus ossos, advertint del perill de buscar la bellesa obsessivament. Lluny del seu objectiu, la seva imatge que provoca esgarrifances quan veus un rostre tan trist, sense cap línia d'expressió, amb les dents sortides i el cabell recremat, i no passa d'aquí.

Observant el seguit de fotografies, un pensa que aqeusta és la conseqüència de la vil cruesa de la societat en la que vivim, on sembla que la imatge i l'aparença ho és tot. Els guapos i perfectes són hasta graciosos. Els lletjos no hi tenen cabuda.

Ara i després de la discreta mort d'Isabella Caro el passat 17 de novembre (no confirmada fins el 29 de desembre), us s'arriba a preguntar si val la pena que totes les Isablles Caro del món paquin un preu tan elevat, com la seva pròpia mort,  per no sentir-se a gust amb elles mateixes davant del mirall, potser si ens mirem dues vegades, trobarem moltes coses sorprenents...